CINEMA
FANTÀSTIC
El cinema de fantasia inclou magia, llocs fantàstics i exòtics, personatges
i criatures irreals que trenquen amb la realitat. Té els seus orígens en la
mitologia i en els relats antics. El cinema fantàstic té subgèneres com la
fantasía épica i la fantasía fosca. Uns del exemples que hem vist
i analitzat a classe són Big fish i Amélie.
Big fish és una pel·lícula que té com a protagonista a Edward Bloom que
explica moments de la seva vida afegint-hi sempre característiques
fantàstiques. El seu fill Will el deixa de parlar perquè no sap ni qui és el
seu pare, que és real i que és inventat.
Edward de petit creu que el poble on viu és massa petit per a les seves
ambicions i decideix marxar amb el gegant Karl. Primer visiten un poble
anomenat Spectre, desprès visiten un circ on el protagonista veu l’amor de la
seva vida durant cinc segons. Amos, l’amo del circ li diu que si treballa per
ell gratis li anirà dient pistes sobre aquella noia. Una nit, Edward descobreix
que Amos és un home llop, però no el mata. Finalment Amos li diu el nom de la
noia i on la pot trobar.
Quan arriba, Sandra Templeton ja està promesa, però ell no es rendeix i
segueix insistint fins que Sandra decideix quedar-se amb ell.
A partir d’aquí passen moltes coses, Edward és reclutat per anar a la
guerra, atraca un banc amb el poeta que vivia a Spectro...
Finalment, Will arriba a casa i descobreix que el seu pare està a
l’hospital, allà el pare li diu que li expliqui una història. En ella els dos
escapen de l’hospital, van al riu i Edward es converteix en peix. Al
enterrament Will veu als amics dels seu pare, els quals estaven present a les
seves històries, es dóna compte que el seu pare no havia mentit, sinó que només
havia exagerat.
És una pel·lícula que té molts flashbacks ja que ens explica la vida del
personatge quan era jove i actualment ja és un home gran.
Sobretot mostra uns plans generals per ambientar i ensenyar els paissatges
també fantàstics que transcorren durant al llarg de tot la pel·lícula.
Aquesta pel·lícula té molt elements que semblen no encaixar i moltes
històries entrellaçades entre si, però finalment tot sembla encaixar en el seu
lloc.
Personalment, he disfrutat molt veient aquesta pel·lícula, potser m’ha agradat
més que la d’Amélie pels flashbacks i els recursos que s’utilitzen, per la
barreja dels personategs i les localitzacions.
Amélie
Una pel·lícula dirigida per Jean-Pierre Jeunet l’any 2001 a França. Té una
durada de 122 minuts i l’idioma oficial és el francès.
Amélie no és una noia com les altres. Ha vist al seu peix de colors nedar
cap a les clavagueres, a la seva mare morir en la plaça de Nôtre-Dame i al seu
pare dedicar tot el seu afecte a un gnom de jardí. De sobte, als vint-i-dos
anys, descobreix el seu objectiu en la vida: arreglar la vida dels altres. A
partir de llavors, inventa tota classe d'estratègies per a intervenir en els
assumptes dels altres: la seva portera, que es passa els dies bevent vi de
Porto; Georgette, una estanquera hipocondríaca, o "l'home de
cristall", un veí que només veu el món a través de la reproducció d'un
quadre de Renoir.
Tota la història gira entorn a l'àlbum de fotos que Nino perd i com
s’acaben trobant els dos protagonistes.
Al final de la pel·lícula veiem que es resolen moltes històries que havien
sortit al principi. Com per exemple el seu veí pintor, es dona conte que a la
vida existeixen més punts de vista que no només el del seu quadre gràcies
Lucien, el noi que treballava a la fruiteria, que finalment descobreix que val la
pena seguir els seus instints i ser feliç sempre. De la mateixa manera,
Collignon, l’amo de la fruiteria també aprèn la important lliçó que tothom s’ha
de tractar amb respecte, el mateix amb el que a tu t’agradaria que et
tractessin els altres. El mateix passa amb l’estanquera Georgette, que aprèn
que no cal dependre de ningú per trobar la pròpia estima i felicitat, i així
amb tots els altres personatges.
És una pel·lícula entretinguda i pretén transmetre els diferents missatges
que he escrit anteriorment, la recomanaria a qualsevol tipus de públic ja que
no és difícil d’entendre i tothom passaria una agradable estona mirant-la.
Una de les principals característiques amb les quals em vaig fixar és que
sempre sortien els colors verd i vermell, tant en les parets de les cases, com
en la roba, com en la decoració; és un efecte per fer la pel·lícula més màgica
i impactant.
Els plans que més es fan servir són el primeríssim primer pla amb zoom per
ficar-nos dins de la pell del personatge quan està pensant o recordant algún
fet, i el pla des de dalt.
Unes de les semblances
que he trobat entre les dues pel·lícules son que es troben en els límits de la
realitat i la fantasia, els amors impossibles que al final acaben sent
possibles, l’ambient irreal, els personatges extraordinaris, les coses
inanimades que cobren vida pròpia, la utilització de colors molt brillants… A Amélie no surten
tants flashbacks com a Big fish. Una altra semblança i que em sembla un molt bon recurs cinematogràfic és
que per anunciar alguna cosa, encontes de dir-ho el narrador, surten cartells,
cartes o notícies per la tele que deixen molt clar en una sola imatge el que ha
passat.
