martes, 11 de junio de 2019


Judit Martí
 CINEMA FANTÀSTIC

El cinema de fantasia inclou magia, llocs fantàstics i exòtics, personatges i criatures irreals que trenquen amb la realitat. Té els seus orígens en la mitologia i en els relats antics. El cinema fantàstic té subgèneres com la fantasía épica i la fantasía fosca. Uns del exemples que hem vist i analitzat a classe són Big fish i Amélie.

Big fish

Imagen relacionadaÉs va pùblicar l’any 2003 a Estats Units, es va gravar a Alabama, dirigida pel director Tim Burton.

Big fish és una pel·lícula que té com a protagonista a Edward Bloom que explica moments de la seva vida afegint-hi sempre característiques fantàstiques. El seu fill Will el deixa de parlar perquè no sap ni qui és el seu pare, que és real i que és inventat.
Edward de petit creu que el poble on viu és massa petit per a les seves ambicions i decideix marxar amb el gegant Karl. Primer visiten un poble anomenat Spectre, desprès visiten un circ on el protagonista veu l’amor de la seva vida durant cinc segons. Amos, l’amo del circ li diu que si treballa per ell gratis li anirà dient pistes sobre aquella noia. Una nit, Edward descobreix que Amos és un home llop, però no el mata. Finalment Amos li diu el nom de la noia i on la pot trobar.
Quan arriba, Sandra Templeton ja està promesa, però ell no es rendeix i segueix insistint fins que Sandra decideix quedar-se amb ell.
A partir d’aquí passen moltes coses, Edward és reclutat per anar a la guerra, atraca un banc amb el poeta que vivia a Spectro...
Finalment, Will arriba a casa i descobreix que el seu pare està a l’hospital, allà el pare li diu que li expliqui una història. En ella els dos escapen de l’hospital, van al riu i Edward es converteix en peix. Al enterrament Will veu als amics dels seu pare, els quals estaven present a les seves històries, es dóna compte que el seu pare no havia mentit, sinó que només havia exagerat.

És una pel·lícula que té molts flashbacks ja que ens explica la vida del personatge quan era jove i actualment ja és un home gran.

Sobretot mostra uns plans generals per ambientar i ensenyar els paissatges també fantàstics que transcorren durant al llarg de tot la pel·lícula.

Aquesta pel·lícula té molt elements que semblen no encaixar i moltes històries entrellaçades entre si, però finalment tot sembla encaixar en el seu lloc.

Personalment, he disfrutat molt veient aquesta pel·lícula, potser m’ha agradat més que la d’Amélie pels flashbacks i els recursos que s’utilitzen, per la barreja dels personategs i les localitzacions.

Amélie

Resultado de imagen de amelieUna pel·lícula dirigida per Jean-Pierre Jeunet l’any 2001 a França. Té una durada de 122 minuts i l’idioma oficial és el francès.

Amélie no és una noia com les altres. Ha vist al seu peix de colors nedar cap a les clavagueres, a la seva mare morir en la plaça de Nôtre-Dame i al seu pare dedicar tot el seu afecte a un gnom de jardí. De sobte, als vint-i-dos anys, descobreix el seu objectiu en la vida: arreglar la vida dels altres. A partir de llavors, inventa tota classe d'estratègies per a intervenir en els assumptes dels altres: la seva portera, que es passa els dies bevent vi de Porto; Georgette, una estanquera hipocondríaca, o "l'home de cristall", un veí que només veu el món a través de la reproducció d'un quadre de Renoir.
Tota la història gira entorn a l'àlbum de fotos que Nino perd i com s’acaben trobant els dos protagonistes.

Al final de la pel·lícula veiem que es resolen moltes històries que havien sortit al principi. Com per exemple el seu veí pintor, es dona conte que a la vida existeixen més punts de vista que no només el del seu quadre gràcies Lucien, el noi que treballava a la fruiteria, que finalment descobreix que val la pena seguir els seus instints i ser feliç sempre. De la mateixa manera, Collignon, l’amo de la fruiteria també aprèn la important lliçó que tothom s’ha de tractar amb respecte, el mateix amb el que a tu t’agradaria que et tractessin els altres. El mateix passa amb l’estanquera Georgette, que aprèn que no cal dependre de ningú per trobar la pròpia estima i felicitat, i així amb tots els altres personatges.

És una pel·lícula entretinguda i pretén transmetre els diferents missatges que he escrit anteriorment, la recomanaria a qualsevol tipus de públic ja que no és difícil d’entendre i tothom passaria una agradable estona mirant-la.

Una de les principals característiques amb les quals em vaig fixar és que sempre sortien els colors verd i vermell, tant en les parets de les cases, com en la roba, com en la decoració; és un efecte per fer la pel·lícula més màgica i impactant.

Els plans que més es fan servir són el primeríssim primer pla amb zoom per ficar-nos dins de la pell del personatge quan està pensant o recordant algún fet, i el pla des de dalt.

Unes de les semblances que he trobat entre les dues pel·lícules son que es troben en els límits de la realitat i la fantasia, els amors impossibles que al final acaben sent possibles, l’ambient irreal, els personatges extraordinaris, les coses inanimades que cobren vida pròpia, la utilització de colors molt brillants… A Amélie no surten tants flashbacks com a Big fish. Una altra semblança i que em sembla un molt bon recurs cinematogràfic és que per anunciar alguna cosa, encontes de dir-ho el narrador, surten cartells, cartes o notícies per la tele que deixen molt clar en una sola imatge el que ha passat.


domingo, 26 de mayo de 2019


Judit Martí

CINEMA BÈL·LIC


El cinema bèl·lic és un gènere cinematogràfic que centra la seva història en guerres, va ser un dels gèneres més actius durant l’edat d’or.

La seva principal característica és mostrar l’ambient trist de la guerra, les seves conseqüències, les persones que la viuen, la seva història… En totes les pel·lícules surten armes, bombes, sang, destrucció, pobresa, fam…

Apareixen sentiments com dolor, drama, supervivencia…Normalment aquestes pel·lícules mostren els problemes que els personatges han de superar per sobreviure.

Son eines de denúncia social, aquest tipus de pel·lícula permeten i van permitir, mostrar als públics tota la situació de crisi a causa de les guerres i mostrar el que en realitat estava passant en altres llocs i en el seu propi país, amb l’objectiu de fer reflexionar sobre totes aquestes situacions. També serveixen com a propaganda, ja que permeten que es transmeti la idea de que certs països son els “bons” i altres son els “dolents”. A més a més permitia motivar als soldats i persones civils a seguir lluitant.
Després de la guerra el cinema bèl·lic perd la seva força i no es torna a veure fins als anys 60. Després de la guerra de Vietnam aquest tipus de cinema torna a caure i finalment torna a ressorgir als anys 80, al principi amb pel·lícules més properes a l’aventura en les quals l’heroi americà sempre creu que està fent el correcte i acaba aconseguint el que vol. Als anys 90 surt una nova corrent i aquests nous tipus de pel·lícules observen la guerra d’una manera diferent, es centren en les seves conseqüències d’una manera més cruel, es centra en el soldat, el qual es mostra com una persona i no com un heroi, amb pors, sentiments i molts dubtes morals sobre el que està passant.
Dins les pel·lícules bèl·liques existeixen diferents subgèneres com per exemple el d’aventures, d’autor, històric, de propaganda, d’espais, còmic, documentals…
Uns exemples d’aquest tipus de pel·lícules que hem vist han sigut:
    Resultado de imagen de stalingrado
  • Apocalipsis: La primera y segunda guerra mundial
  • Stalingrado
  • El gran dictador
  • Mujeres en la guerra

Apocalipsis és un tipus de pel·lícula on es veu la guerra com és en realitat ja que són un recull de vídeos fets per reporters de guerra. Stalingrado també és una película realista però els protagonistes no son persones reals, com en el cas d’Apocalipsis, sinó que són autors, una cosa que em va sorprendre d’aquesta pel·lícula és que no mostra els alemanys nazis com si fossin els dolents, tots els soldats son persones normals que només volen tornar a casa i la majoria no sap ni que està passant. El gran dictador és una pel·lícula amb una finalitat cómica i  fer crítiques socials exagerant molt les característiques de l’època, com per exemple el caràcter de Hitler, o les conseqüències que van patir els jueus. I finalment, mujeres en la guerra és un documental bèl·lic actual de la guerra de Siria. Ja que en la gran majoria de pel·lícules bèl·liques i en molts altres gèneres, les dones no tenen el paper que realment van fer. I en aquest documental es mostra perfectament amb videos reals gravats per un reporter de guerra com les dones tenen el mateix paper en les guerres que els homes.

Personalment, m’han agradat aquestes pel·lícules, algunes més que altres, les que més m’han agradat han sigut Apocalipsis i Stalingrado, trobo que arriba un moment en el qual penses que tu també et trobes allà dins. Crec que és una eina molt bona per mostrar el que va passar ja que fa la impressió que va ser una cosa molt llunyana però en realitat els nostres avis ho van viure. I no és una cosa que només hauria de sortir en els llibres d’història.






viernes, 5 de abril de 2019


CINEMA DE TERROR

Aquets dies hem mirat algunes pel·lícules de terror antigues, en aquestes pel·lícules que hem mirat hem comprovat que una de les parts mes importants de les pel·lícules de terror son les bandes sonores, si treiem la musica de les pel·lícules, espot comprovar que no fan la mateixa por. Le banda sonora utilitza sorolls estridents i molts cops sorolls d’insectes.
En les pel·lícules d’aquest gènere, predominen els colors vermells i negres, sobretot en el vestuari dels dolents, i molts cops hi ha poca il·luminació. Normalment, en els llocs que mes por transmeten, el protagonista de la pel·lícula acostuma a anar-hi sol.  
En moltes ocasions, els personatges dolents tenen alguna malaltia mental o algú els hi ha fet alguna cosa dolenta i busquen venjança.
Al llarg de la història del gènere de terror s'han pogut detectar una sèrie de plans i patrons que es repeteixen des del cinema de terror clàssic fins a l'actualitat. Els plans més utilitzats per les pel·lícules de terror son:
Pla general: Permet una visió general de l'escena (l'espai on es desenvoluparà l'acció)
Pla ombrívol: Juga amb la il·luminació de l'escena, es percep el perill però no es veu amb claredat.
Primer pla: Permet captar a la perfecció les faccions del personatge (mostra les seves emocions: por, tensió...)
Pla primeríssim: Primer pla portat a l'extrem (sol indicar una escena de perill immediat, una escena de lluita, un personatge amagat a punt de ser descobert...)
Pla picat: Permet veure una visió de dalt a baix (un exemple seria l'escena d'un assassí observant de peu la víctima que està a terra ferida i a la qual està a punt de matar)
Pla contrapicat: Permet una visió de baix a dalt (un exemple seria l'escena esmentada pel pla picat però des del punt de vista de la víctima a punt de ser assassinada mirant al seu assassí)
Pla subjectiu: Permet veure una visió subjectiva del personatge (l'espectador veu a través dels ulls del personatge, com si fos el propi personatge)
Pla en moviment: La càmera acompanya al personatge en el seu desplaçament, permet jugar amb el temps de les llargues preses esmentades anteriorment (l'espectador es posa a la pell del personatge).

Per acabar, no son pel·lícules que et mantenen en por constant, sinó que fan ensurts puntuals i totes les pel·lícules de terror segueixen els mateixos tòpics de les pel·lícules antigues d’aquest gènere. 
Pol Margalef Peret

miércoles, 3 de abril de 2019

Judit Martí     


CINEMA DE TERROR

Definició: 
El cinema de terror és un gènere cinematogràfic, un dels més veterans, que es caracteritza per provocar al espectador sensacions de por, disgust, repugnància, incomoditat i preocupació entre altres.

Característiques:
Les pel·lícules de terror agafen elements de la literatura, com els mites i les llegendes.  També de la tradició oral d’explicar contes de por desenvolupades per les societats rurals de totes les cultures.

D’aquí sorgiran els elements i els personatges bàsics amb les seves pròpies característiques utilitzats en moltes pel·lícules d’aquest gènere, com els llops, els vampirs, els homes llop, els fantasmes, les bruixes, els zombis, mòmies, extraterrestres, monstres, dimonis, psicòpates, persones amb deformacions...

Una de les senyals d’identitat d’aquest gènere és un ús escàs de la il·luminació, que moltes vegades s’inspira en la pintura romàntica alemanya del segle XIX, que es caracteritza per el recurs del clarobscur, els contrastos de colors i les ombres.

Els espais on es reprodueix l’acte de terror sol ser de nit i en un lloc abandonat, com un cementiri, un castell antic, una casa abandonada, un bosc, unes ruïnes, espais tancats...

Mai falta una banda sonora que toca músiques inquietants o incomodes, junt a uns efectes de soroll desagradables com per exemple, una tempesta, insectes, sorolls que no saps d’on venen, crits de gent...

Una altra de les característiques fonamentals és la sang.

Si ens hi fixem també hi ha molts moviments de càmera i molt ràpids perquè l’espectador no vegi ben bé que està passant i provoqui més ansietat.





Categories:
-          Sinistre: S’utilitzen objectes quotidians i el que ho fa aterrador és que no es pugui explicar de manera adequada. És una experiència estranya d’involucrar objectes habituals en contextos que no son propis, la por sorgeix a partir de saber que alguna cosa està malament.

-          Slasher: Aquesta paraula ve de l’anglès i significa apunyalar. Un dels principals aspectes que identifica aquesta categoria és el psicòpata assassí, normalment un és un personatge que fa els crims per la exclusió social, per una pèrdua o per venjança. Les seves víctimes acostumen a ser adolescents sols i sense cap tipus de protecció, preferentment dones. Apareixen molts ganivets, destrals i l’assassí porta una màscara.

-          Psicològic: L’estructura d’aquesta categoria es basa en les pors dels personatges, busca que els espectadors s’identifiquin amb el protagonista. La idea principal és que l’audiència no pugui distingir entre si el que passa a la historia és real o està a la ment dels personatges. S’utilitzen components com una musica tètrica, paisatges o situacions estranyes que afecten mentalment al públic. L’element fonamental del terror psicològic és arribar a la part inconscient de la personalitat de l’espectador.

-          Gore: Aquesta paraula significa visió de sang, també es pot traduir com ruixar o esquitxar. En aquest tipus de pel·lícules es mostra la violència sobre el cos humà d’una manera extrema. En les seves temàtiques es mostren comportaments humans extrems com el sadisme, masoquisme, pedofília, zoofília, antropofàgia... El més important no és la trama sinó l’atractiu que produeix les escenes sanguínies i la agressivitat extrema. Apareixen moltes escenes amb alcohol, drogues, sexe, sang... La mort es pren com una cosa còmica i agradable.

-          Fantàstic: Aquesta categoria entra en el territori de lo sobrenatural, lluny de la realitat. Apareixen personatges que realment no existeixen com homes llop, vampirs, bruixes, monstres... La màgia i els poders sobrenaturals son primordials.


Principis:
El cinema de terror va néixer junt amb el mateix cinema. La primera pel·lícula va ser un curt anomenat “la llegada del tren” l’any 1896. El mateix any també es va fer la primera cinta de terror que va ser “la mansión del diabló” dirigida per Georges Méliès. Estrenada per primer cop a Paris. És un curt de tres minuts de terror que vist des del punt de vista actual sembla un reat humorístic.


web grafia
https://www.fotogramas.es/noticias-cine/a3034444/de-nosferatu-a-annabelle-breve-historia-del-cine-de-terror/

viernes, 1 de marzo de 2019



ANIME

És una adaptació japonesa de la paraula animació. L’anime tradicionalment és dibuixat a mà i al principi els procesos realitzats de forma digital eren molt específics com per exemple retocs i montatge. Tot i que en l’actualitat les feines més comuns es fan digitalment.

Els personatges són caracteritzats per ulls grans I ovalats, de linea molt definida, colors llamatius I un movement reduit dels llavis.

L’animació japonesa comercial es data desde l’any 1917 amb una serie de curtmetratges similars a les produccions americanes, i desde llavors la producción d’obres ha anat augmentant.

L’estil d’art propi i característic del anime va sorgir l’any 1960 amb les obres de Osamu Tezuka i es va extendre internacionalmente a finals del segle XX.
El desenvolupament de la trama és complexa.


Resultat d'imatges de anime

MANGA

El manga és el còmic d’origen japonés, desenvolupat al final del segle XIX. Tot i que la seva forma moderna és poc després de la Primera Guerra Mundial, amb l’expansió política i obertura económica durant l’imperi de l’emperador Mutsuhito.

Inclou molts temes: acció-aventura, romanç, esports, drama històric, comèdia, ciència-ficció-fantasia, misteri, terror, sexualitat, empreses, comerç...


El manga va nèixer de la combinación de dues tradicions: l’art gràfic japonés i el còmic occidental. El primer en fer un còmic manga va ser Osamu Tezuka.

Els manges normalmente son impresos sense color i té un estil narratiu. La posición dels personatges és més dinámica. Parlant dels dibuixos, són figures estilitzades.

A diferencia del còmic europeu, en el que un lector podría trovar dos libres al any del seu autor preferit, el manga té una producción setmanal.

Resultat d'imatges de manga

STUDIO GHIBLI

És un estudi Japonès que fa pel·licules i videojocs de Anime, és considerat per els especialistes, un dels millors estudis d’animació del món en l’actualitat.

Es va fundar l’any 1985, l’estudi està dirigit pel director Hayao Miyazaki junt amb Isao Takahata. La primera pel·lícula que van treure va ser Nausicäa del Valle del Viento. Va cedir a Disney els drets del video i així es van popularitzar més.

Aquest estudi ha produït varies pel·lícules, entre elles Mi Vecino Totoro, El Viaje de Chihiro i La Princesa Mononoke.


HAYAO MIYAZAKI

  Va nèixer a Japó el 5 de gener de 1941. És director i fundador d’un estudi d’animació, productor, animador, ilustrador, dibuixant de manga i productor de cine japonés. És considerat un dels grans mestres de l’animació japonesa a nivell internacional.

Va començar la seva carrera profesional al 1963 quan va entrar a treballar a l’estudi d’animació Toei Animation. El seu primer llargmetratge va ser Lupin III: El Castell de Cagliostro.

Ha guanyat molts premis, entre ells un oscar a la millor pel·licula d’animacio al 2002 amb El viaje de Chihiro.
Resultat d'imatges de yahao miyazaki