CINEMA DE TERROR

Aquets dies hem mirat algunes pel·lícules de terror antigues, en aquestes pel·lícules que hem mirat hem comprovat que una de les parts mes importants de les pel·lícules de terror son les bandes sonores, si treiem la musica de les pel·lícules, espot comprovar que no fan la mateixa por. Le banda sonora utilitza sorolls estridents i molts cops sorolls d’insectes.

En les pel·lícules d’aquest gènere, predominen els colors vermells i negres, sobretot en el vestuari dels dolents, i molts cops hi ha poca il·luminació. Normalment, en els llocs que mes por transmeten, el protagonista de la pel·lícula acostuma a anar-hi sol.  

En moltes ocasions, els personatges dolents tenen alguna malaltia mental o algú els hi ha fet alguna cosa dolenta i busquen venjança.

Al llarg de la història del gènere de terror s'han pogut detectar una sèrie de plans i patrons que es repeteixen des del cinema de terror clàssic fins a l'actualitat. Els plans més utilitzats per les pel·lícules de terror son:

Pla general: Permet una visió general de l'escena (l'espai on es desenvoluparà l'acció)

Pla ombrívol: Juga amb la il·luminació de l'escena, es percep el perill però no es veu amb claredat.

Primer pla: Permet captar a la perfecció les faccions del personatge (mostra les seves emocions: por, tensió...)

Pla primeríssim: Primer pla portat a l'extrem (sol indicar una escena de perill immediat, una escena de lluita, un personatge amagat a punt de ser descobert...)

Pla picat: Permet veure una visió de dalt a baix (un exemple seria l'escena d'un assassí observant de peu la víctima que està a terra ferida i a la qual està a punt de matar)

Pla contrapicat: Permet una visió de baix a dalt (un exemple seria l'escena esmentada pel pla picat però des del punt de vista de la víctima a punt de ser assassinada mirant al seu assassí)

Pla subjectiu: Permet veure una visió subjectiva del personatge (l'espectador veu a través dels ulls del personatge, com si fos el propi personatge)

Pla en moviment: La càmera acompanya al personatge en el seu desplaçament, permet jugar amb el temps de les llargues preses esmentades anteriorment (l'espectador es posa a la pell del personatge).

Per acabar, no son pel·lícules que et mantenen en por constant, sinó que fan ensurts puntuals i totes les pel·lícules de terror segueixen els mateixos tòpics de les pel·lícules antigues d’aquest gènere. 

Pol Margalef Peret